Vivim en una societat en què el sistema socioeconòmic predominant és capitalista i patriarcal. Aquest sistema capitalista requereix d’individus en competició, i de sentiments de solitud, incomprensió i enemistat, per tal de sostenir el mercat. Es premia una manera de Ser i Estar en el món, i es discrimina i persegueix tot allò que surt de la norma. Es premia la productivitat, i es menysvalora tot allò que té a veure amb el sosteniment de la vida (les cures que permeten que la vida sigui).

La interdependència és una característica inherent a la humanitat. No som autosuficients malgrat el que el sistema capitalista ens fa creure. No es respecta la vida humana si no es cuida l’entorn natural, que és el que ho possibilita.

Atemptar contra el medi ambient suposa atemptar, al mateix temps, contra l’existència de tota la vida present i futura, és a dir, contra la sostenibilitat de la Vida.

Es fa evident la importància de la comunitat i la vida en comú. L’èmfasi en la interdependència “xoca frontalment amb la lògica neoliberal capitalista hegemònica, que tendeix a fer-nos creure que cada persona és independent, autònoma i pot sostenir-se per si mateixa” (Fem Eco, 2019). La noció de Comunitat prové de Comú-Unitat, i segons la pensadora decolonial[3] Karina Ochoa, la comunitat només es fa possible des del «Nos-altres», ja que és en el diàleg on es fa possible la revelació d’aquests altres, procés en el que ens constituïm comuns[4]. Aquesta és la clau d’un veritable diàleg decolonial.

“Depenem de l’entramat complex, divers i dinàmic de la biosfera per poder sostenir la vida en condicions dignes i satisfer les nostres necessitats materials bàsiques. En definitiva, estem subjectes a la naturalesa, als seus cicles i els seus límits materials, i corporalitzem cadascun dels impactes de la seva destrucció, contaminació i extralimitació.”